dimecres, 17 de novembre del 2010
dilluns, 15 de novembre del 2010
POBLES COLONITZATS: - TARTESSIS - CELTES - ÍBERS
TARTESSIS
Característiques
Els tartessis van desenvolupar una llengua i escriptura distinta a la dels pobles veïns, i varen tenir influències culturals d'egipcis i fenicis. Les influències fenícies són clares, ja que es pot dir que Tartessos és la aculturació de les gents indígenes per part dels fenicis. Aquesta teoria es recolza en les cronologies de colonització i en les restes arqueològiques, com ceràmiques de reticle brunyit, de vernís vermell i les representacions religioses, que clarament fan referències a deesses orientals com Astarté, notant que les lletres t-r-t s'assemblen clarament a Tartessos, i déus com Baal o Melkart (que sota la seva forma de bou apareix representat en nombroses ocasions). No és segur que existís una ciutat d'aquest nom, atès que encara no s'ha trobat la seva ubicació. Encara que estan perfectament documentats altres poblats al llarg de la vall del Guadalquivir, territori d'expansió dels Tartessis.
La seva probable capital, potser, va ser Turpa, en el lloc que avui ocupa El Puerto de Santa María, a la desembocadura del Guadalete. Del tòpònim Turpa, l'arrel del qual és "t-r", sortirien totes les formes de Tartessos. Probablement, la ciutat i la civilització ja existien abans del 1000 aC dedicades al comerç, la metal·lúrgia i la pesca, però no en la forma que coneixem com el Tartessos clàssic.
La posterior arribada dels fenicis i el seu establiment a Gadir (actual Cadis) tal vegada estimulà el seu imperialisme sobre les terres i ciutats de l'entorn, la intensificació de l'explotació de les mines de coure i argent (Tartessos es va convertir en el principal proveïdor de bronze i argent de la Mediterrània), així com la navegació fins a les illes Casitèrides (les Illes Britàniques o més concretament les illes de Scilly), d'on van importar l'estany necessari per a la producció de bronze, encara que també ho obtenien pel rentat de sorres estanníferes. La seva forma de govern era la monarquia, i posseïen lleis escrites en vers sobre taules de bronze des de temps immemorial (Herodot parla de 6.000 anys).
Al segle VI aC, Tartessos desapareix abruptament de la història, segurament escombrada per Cartago que, després de la batalla d'Alàlia, li va fer pagar així la seva aliança amb els grecs. Uns altres diuen que va ser refundada, sota condicions poc clares, amb el nom de Càrpia. Els romans anomenaren a l'àmplia badia de Cadis Tartessius Sinus, però aleshores el regne ja no existia. Quan el viatger Pausànies va visitar Grècia al segle II aC va veure dues càmeres en un santuari d'Olímpia que la gent d'Elis afirmava que varen ser realitzades amb bronze tartessi. «Diuen que Tartessos és un riu a la terra dels ibers, arribant al mar per dues boques i que entre aquestes dues boques es troba una ciutat d'aquest mateix nom. El riu, que és el mes llarg d'Ibèria, i té marea, anomenat en dies mes recents Baetis, i hi ha alguns que pensen que Tartessos va ser el nom antic de Càrpia, una ciutat dels ibers».[1] El solar de Tartessos s'ha perdut i probablement està enterrat sota les canviants maresmes que han substituït als antics estuaris de la moderna desembocadura del Guadalquivir.
Actualment el delta fluvial ha estat bloquejat gradualment per una enorme llengua de sorra que s'estén des de Rio Tinto, prop de Palos de la Frontera, fins a la ribera oposada a Sanlúcar de Barrameda. L'àrea està protegida actualment i forma part del Parc Nacional de Doñana.
Entusiastes de la cosa tartèssia imaginen als tartessis tractant amb l'Atlàntida i relacionen fosques troballes amb la misteriosa Dama d'Elx. El nom del Carpio sobreviu en un lloc d'un dels meandres del Guadalquivir. De totes maneres, el nom ha estat associat al seu monument mes característic, una torre morisca erigida l'any 1325 pel constructor responsable de l'Alcàsser de Sevilla. Els jaciments més importants que es podrien considerar tartessis són els tresors del Carambolo, d'Aliseda, de Belvís de la Jara i la necròpoli de la Joya, a Huelva capital. A la Bíblia apareixen referències a un lloc nomenat 'Tarshish', també conegut com 'Tarsis'. En efecte, el Rei Salomó tenia a la seva disposició naus de Tarsis juntament amb les naus de Hiram. Les naus de Tarsis venien una vegada cada tres anys i portaven or, argent, ivori, micos i galls dindis reals.[2]
Aquest lloc s'ha relacionat amb Tartessos, encara que existeix una àrdua discussió sobre l'assumpte. Tot i que hi ha nombroses restes arqueològiques al sud d'Espanya, com el tresor del Carambolo, que es consideren pertanyents a la cultura tartèssia, la ciutat de Tartessos encara no ha estat trobada. El seu possible emplaçament ha estat objecte d'estudi per l'arqueòleg i hispanista alemany Adolf Schulten (1870-1960), que va morir sense veure complert el seu somni de trobar la ciutat.
Els tartessis van desenvolupar una llengua i escriptura distinta a la dels pobles veïns, i varen tenir influències culturals d'egipcis i fenicis. Les influències fenícies són clares, ja que es pot dir que Tartessos és la aculturació de les gents indígenes per part dels fenicis. Aquesta teoria es recolza en les cronologies de colonització i en les restes arqueològiques, com ceràmiques de reticle brunyit, de vernís vermell i les representacions religioses, que clarament fan referències a deesses orientals com Astarté, notant que les lletres t-r-t s'assemblen clarament a Tartessos, i déus com Baal o Melkart (que sota la seva forma de bou apareix representat en nombroses ocasions). No és segur que existís una ciutat d'aquest nom, atès que encara no s'ha trobat la seva ubicació. Encara que estan perfectament documentats altres poblats al llarg de la vall del Guadalquivir, territori d'expansió dels Tartessis.
La seva probable capital, potser, va ser Turpa, en el lloc que avui ocupa El Puerto de Santa María, a la desembocadura del Guadalete. Del tòpònim Turpa, l'arrel del qual és "t-r", sortirien totes les formes de Tartessos. Probablement, la ciutat i la civilització ja existien abans del 1000 aC dedicades al comerç, la metal·lúrgia i la pesca, però no en la forma que coneixem com el Tartessos clàssic.
La posterior arribada dels fenicis i el seu establiment a Gadir (actual Cadis) tal vegada estimulà el seu imperialisme sobre les terres i ciutats de l'entorn, la intensificació de l'explotació de les mines de coure i argent (Tartessos es va convertir en el principal proveïdor de bronze i argent de la Mediterrània), així com la navegació fins a les illes Casitèrides (les Illes Britàniques o més concretament les illes de Scilly), d'on van importar l'estany necessari per a la producció de bronze, encara que també ho obtenien pel rentat de sorres estanníferes. La seva forma de govern era la monarquia, i posseïen lleis escrites en vers sobre taules de bronze des de temps immemorial (Herodot parla de 6.000 anys).
Al segle VI aC, Tartessos desapareix abruptament de la història, segurament escombrada per Cartago que, després de la batalla d'Alàlia, li va fer pagar així la seva aliança amb els grecs. Uns altres diuen que va ser refundada, sota condicions poc clares, amb el nom de Càrpia. Els romans anomenaren a l'àmplia badia de Cadis Tartessius Sinus, però aleshores el regne ja no existia. Quan el viatger Pausànies va visitar Grècia al segle II aC va veure dues càmeres en un santuari d'Olímpia que la gent d'Elis afirmava que varen ser realitzades amb bronze tartessi. «Diuen que Tartessos és un riu a la terra dels ibers, arribant al mar per dues boques i que entre aquestes dues boques es troba una ciutat d'aquest mateix nom. El riu, que és el mes llarg d'Ibèria, i té marea, anomenat en dies mes recents Baetis, i hi ha alguns que pensen que Tartessos va ser el nom antic de Càrpia, una ciutat dels ibers».[1] El solar de Tartessos s'ha perdut i probablement està enterrat sota les canviants maresmes que han substituït als antics estuaris de la moderna desembocadura del Guadalquivir.
Actualment el delta fluvial ha estat bloquejat gradualment per una enorme llengua de sorra que s'estén des de Rio Tinto, prop de Palos de la Frontera, fins a la ribera oposada a Sanlúcar de Barrameda. L'àrea està protegida actualment i forma part del Parc Nacional de Doñana.
Entusiastes de la cosa tartèssia imaginen als tartessis tractant amb l'Atlàntida i relacionen fosques troballes amb la misteriosa Dama d'Elx. El nom del Carpio sobreviu en un lloc d'un dels meandres del Guadalquivir. De totes maneres, el nom ha estat associat al seu monument mes característic, una torre morisca erigida l'any 1325 pel constructor responsable de l'Alcàsser de Sevilla. Els jaciments més importants que es podrien considerar tartessis són els tresors del Carambolo, d'Aliseda, de Belvís de la Jara i la necròpoli de la Joya, a Huelva capital. A la Bíblia apareixen referències a un lloc nomenat 'Tarshish', també conegut com 'Tarsis'. En efecte, el Rei Salomó tenia a la seva disposició naus de Tarsis juntament amb les naus de Hiram. Les naus de Tarsis venien una vegada cada tres anys i portaven or, argent, ivori, micos i galls dindis reals.[2]
Aquest lloc s'ha relacionat amb Tartessos, encara que existeix una àrdua discussió sobre l'assumpte. Tot i que hi ha nombroses restes arqueològiques al sud d'Espanya, com el tresor del Carambolo, que es consideren pertanyents a la cultura tartèssia, la ciutat de Tartessos encara no ha estat trobada. El seu possible emplaçament ha estat objecte d'estudi per l'arqueòleg i hispanista alemany Adolf Schulten (1870-1960), que va morir sense veure complert el seu somni de trobar la ciutat.
CELTES
En temps antics els celtes que van arribar cap al 1200 aC a Europa i cap al 900 aC a la Península Ibèrica, eren un cert nombre de pobles interrelacionats entre ells que habitaven a Europa central; tots aquests pobles parlaven llengües indoeuropees indicatiu d'un origen comú. Avui, el terme "Celta" s'utilitza sovint per descriure la gent, les cultures i llengües de molts grups ètnics de les illes Britàniques, de França a la regió de la Bretanya, i d'Espanya, de Galícia i Portugal a la regió de Minho. Tanmateix tribus o nacions, com els Atrebates, Menapii, i Parisii, des de regions celtes de terra ferma, incloent-hi la Gàl·lia i Bèlgica, se sap que es van moure cap a Gran Bretanya i Irlanda i contribuint al creixement d'aquelles poblacions. L'ús del terme celta per referir-se a gent d'Irlanda i Gran Bretanya sorgeix al segle XVIII.
Els grecs, els van anomenar primerament "hiperbòris"; després van ser anomenats keltoi o gent oculta, que prové del grec Hecateu el 517 aC.
No és pot parlar d'un Estat pròpiament celta, ja que cada zona tenia el seu líder, i sent els celtes un poble guerrer com eren, sempre hi havia rivalitats entre ells.
Els grecs, els van anomenar primerament "hiperbòris"; després van ser anomenats keltoi o gent oculta, que prové del grec Hecateu el 517 aC.
No és pot parlar d'un Estat pròpiament celta, ja que cada zona tenia el seu líder, i sent els celtes un poble guerrer com eren, sempre hi havia rivalitats entre ells.
SOCIETAT I CULTURA
Quant a la dona a la societat, estava molt ben considerada, ja que no hi havia el masclisme d´altres pobles de l'època, com els romans. Al contrari, les dones celtes feien el servei militar i anaven a la guerra. Eren inclús més bones a la batalla que els homes, o així ho explica Juli Cèsar, segons el qual la batalla estava perduda si hi acudien les dones celtes. Es podien casar amb qui elles desitgessin, i podien rebutjar fins i tot a prínceps i grans guerrers. Un cop casats, a la parella manava el que tenia un rang guerrer més elevat i més possessions. Com les dones celtes podien anar a la guerra i heretar terres (fins i tot tenint germans barons), hi havia matrimonis en els quals manava la dona i matrimonis en els quals manava l'home.
Va haver-hi moltes reines celtes importants, així com grans guerreres, druideses.
El divorci existia en la societat celta. A més, abans del casament "per tota la vida" (ja que no s'acostumava a trencar) n'hi havia un altre que durava un any i un dia, durant el qual la parella convivia en la mateixa casa i decidia si volien casar-se per sempre o no volien renovar el matrimoni.
Estaven totalment a favor de les relacions sexuals prèvies al matrimoni, fet que astorava els romans i altres pobles que van estar en contacte amb ells.
Va haver-hi moltes reines celtes importants, així com grans guerreres, druideses.
El divorci existia en la societat celta. A més, abans del casament "per tota la vida" (ja que no s'acostumava a trencar) n'hi havia un altre que durava un any i un dia, durant el qual la parella convivia en la mateixa casa i decidia si volien casar-se per sempre o no volien renovar el matrimoni.
Estaven totalment a favor de les relacions sexuals prèvies al matrimoni, fet que astorava els romans i altres pobles que van estar en contacte amb ells.
LLENGUA
Hi ha tres hipòtesis per explicar el naixement del protocelta. La primera afirma que es va desenvolupar al període de la Cultura de La Tène a partir del contínuum dialectal parlat al continent europeu. Una segona teoria proposa que va sorgir amb la segona onada de migracions indoeuropees cap al 2400 aC. La tercera, per contra, sosté que va sorgir amb la revolució neolítica, cap al 5000 aC.
Aquest protocelta es va fragmentar en dos grans grups, el continental i l'insular (parlat a Gran Bretanya i Irlanda), que donarien peu a les diferents llengües celtes posteriors.
Aquest protocelta es va fragmentar en dos grans grups, el continental i l'insular (parlat a Gran Bretanya i Irlanda), que donarien peu a les diferents llengües celtes posteriors.
IBERS
Subscriure's a:
Missatges (Atom)